Violència són els mitjans de comunicació

Són dies ben agitats. Al nostre país i a la resta de l'Estat, però també arreu d'Europa la generació Ni-Ni, aquella generació que viurà pitjor que els seus pares, aquella generació sense futur ha botat. Una de les eines que ho ha possibilitat és Internet. Les Xarxes Socials han esdevingut una eina potent que ha unit tota la indignació dels joves sense futur.

Per fi després de la Manifestació del 15-M, i de les Acampades posteriors s'ha passat a un tercer grau que pensàvem no arribaria mai, i és a la indignació activa. S'ha començat a parar desnonaments de cases arreu de l'Estat. Primer a Barcelona, a Madrid i demà un altre a València. S'han intentat bloquejar les institucions, per corruptes, per anar en contra dels interessos del poble retallant en sanitat i educació, els pilars bàsics de la classe treballadora.

Els polítics durant aquestes setmanes han reaccionat violentament amb càrregues policials, desallotjaments de places, però els ciutadans que s'estan alçant han perdut la por, i ara la por la tenen els polítics que les imatges retraten pel carrer demanant auxili corrent davant de centenars de persones que els persegueixen, no per gust, sinó perquè els estan traint amb les retallades que estan executant, aquestes persones van a quedar-se sense una sanitat de qualitat, una educació digna per als seus fills i nets mentre donen privilegis als més rics desregulant l'impost de grans fortunes o l'impost de successions.

Però el més indignant de tot són els mitjans de comunicació subvencionats i al servei del capital, i dels polítics, que han passat d'una tolerància al nou moviment ciutadà a un comportament bel·ligerant radicalment en contra criminalitzant centenars de milers de persones.

Els mitjans de comunicació, manipuladors de l'opinió pública, són violència. Però s'ha acabat el seu monopoli, i els ciutadans ja no tenim por. S'han acabat els privilegis de la casta política, i el monopoli de la desinformació i la joventut aletargada. EL FUTUR ÉS NOSTRE.

L'error del candidat lider

Aquest concepte -en continua expansió- és un problema. La societat, i els mateixos candidats que juguen a la política tradicional, creuen que el cap de llista és la persona més important, i que sobre ells recau el protagonisme i la importància de treure més o menys vots en uns comicis. I aquest error el veiem tant a les municipals, com a les estatals o autonòmiques.

La meua opinió és que esta persona per unes circumstàncies determinades pot ser el cap de llista d'una ideologia política, d'una manera de pensar determinada. I és utilitzat, i no al contrari, pel col·lectiu per a que faça una feina concreta, la de ser el representant en una institució.

Les decisions en una organització, des del meu punt de vista han de prendre's entre tots (en assemblea) i el candidat és el que representarà aquestes decisions en ple, comissions, juntes...

Amb estes línies s'entreveu, pues, que ni m'agraden les fotos de metro i mig, ni publicitats a pàgines web amb la foto del número u, com tampoc que unes propostes o postures sobre un tema concret les faça la mateixa persona en detriment del col·lectiu.

Sobre impostos i pressupostos i la seua universalització

Tot i que aquest article va adreçat a la població de Vilafranca del Penedès, és totalment extrapolable a qualsevol poble del món ja que parla de com i que s'ha de fer amb impostos i taxes d'un municipi. Vos pose alguns trossos interessants. Si voleu llegir-lo complet podeu anar a somvilafranca.cat.

(...)És important desmitificar que els impostos són dolents, doncs tot el contrari, són d’esquerres i solidaris, sempre però, que la seva finalitat sigui la de lluitar contra els factors de desigualtat creats per l’economia de mercat. Són a més, l’única eina que ens permet determinar el grau de participació econòmica de la població. Qui més té, més hauria de pagar i per tant, més solidari amb la seva gent hauria de ser. Una altra història és la gestió d’aquests ingressos. Per això, a l’hora de confeccionar la proposta de taxes i impostos, cal explicar clarament com volem distribuir aquests ingressos.

(...)La política d’universalitzar ajuts no ha fet més que uniformitzar les ajudes, en detriment sempre d’aquells que més necessiten de la solidaritat. No podem ajudar i bonificar sense un criteri clar que superi el sol fet de ser jove, jubilat, família monoparental, discapacitat, família nombrosa, etc. Hem d’utilitzar paràmetres econòmics i sempre amb criteri social. Cal bonificar i ajudar a qui ho necessita, però qui no ho necessita ha de ser solidari (o obligat a ser-ho) i aquests ajuts han de defugir el clientelisme. Ajuts sí, però solucions també. A dia d’avui mantenir els ajuts universals és del tot insostenible i injust.

(...)Cal ser imaginatius. Cal prioritzar, ser més eficaços i més eficients. Cal que canviem el manual de funcionament de les administracions i encara més des de l’administració que hauria de ser la més propera a la ciutadania i a la seva realitat quotidiana. No només hem de ser els més propers a la ciutadania, cal creure-s’ho i demostrar-ho. Aprovar les taxes i els impostos per responsabilitat de govern és estar d’acord en el seu contingut i una gran excusa.

Xavi Navarro Domènech és Regidor de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) a l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès.

Creïble o increïble...

Tot preparat. Els sindicats han fet vaga perquè així li donen credibilitat al govern davant els inversors, mercat i FMI. Després el govern, una volta aconseguides les fites: una reforma laboral duríssima, canvia el govern per desgast i "recompensa" als sindicats amb un ministre sindicalista que estava en contra de la reforma. Tots ixen guanyant. El govern aconsegueix credibilitat i l'IBEX35 no es desmorona i els sindicats majoritaris engeguen la maquinària propagandística per a les eleccions sindicals imminents.

Dia si dia també ixen projectes de lleis que queden en no res, i sobretot polítics que prometen ser la solució a tots els mals, però seguim igual. Nosaltres, els joves, serem la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Treball precari de temporada el que ens queda mentre l'atur al poble puja i puja i puja...

L'àmbit local

Pareix que la solució a les crisis cícliques del capitalisme, al poder del mercat resideix en el potencial de l'economia local, recau sobre el poble. L'àmbit local, doncs, esdevé una oportunitat que no s'hauria de desaprofitar.

En xinés la paraula 'crisi' significa crisi, però també oportunitat. És per tant una bona oportunitat, sobretot per a les cooperatives. Crèdit cooperatiu que no s'invertisca a l'altra part del món sinó en iniciatives del poble. Agricultura ecològica, de km. 0, aliments produïts i consumits al mateix poble. Cooperatives de treball associat, que reparteixen els beneficis entre els treballadors, empreses democràtiques on compta la persona i no el benefici.