Retallades no, per un nou discurs

Que no ens enganyen. La solució no està ni en privatitzar ni en retallar en serveis públics!

Sí, podríem començar a enumerar algunes de les partides pressupostàries que podrien retallar abans que el sector de la sanitat o l'educació, com ara l'exercit o l'església, però això ni va a passar ni és cap solució.

Per que l'esquerra d'este país es centra en això? Per que utilitzen el mateix llenguatge que la dreta? Si vos heu fixat les solucions esquerranes són les de no retallar per ací, però retallar d'allà, amb la qual cosa entren al joc de la tisora.

I la cosa no va per ahí, no s'ha d'utilitzar el mateix llenguatge que la dreta. Si el sistema falla no se'l reinicia, es canvia de sistema. I això no vol dir retallar d'un altre lloc sinó canviar les regles. En mans dels polítics està tancar les agències de qualificació, nacionalitzar la banca i tancar tots els especuladors i corruptes que ens han fet entrar en aquesta dinàmica. Per que no es posen a això?

Com les formigues, a per les cigales

Després d'un treball col·lectiu immens les formigues hem aconseguit vertebrar i consolidar el campament. Tot i que tots els anys ens trobem amb les cigales (amb diferents noms) que ens furten, hem seguit guardant i a pas de formiga el treball dona resultats.

No han passat debades els anys de treball per a aconseguir fer un festival de música en valencià com ha sigut el Festaborigen de 2011. Són molts anys pas a pas i amb la col·laboració desinteressada de companys de lluita i grups musicals com el de Carles o Palau, el de Fran o Erik, el del company Eloi etc.

Això només ho hem fet unes poques formigues, imaginat si totes prenen consciència de formiga i anem a per les cigales, fer un festival de música es quedaria en res. 

Els fins d'un moviment

Com fa un ratet li comentava a Víctor, per a que un moviment funcione ha de tindre definits, al meu parer, els seus objectius dins d'una estratègia. Li deia que, és essencial plantejar-se tres fases/etapes: 1.- L'objectiu final que marcarà tota la política a desenvolupar i amb el qual giraran els altres punts. 2.- Objectius a mitjà termini que ajuntant-los aconseguisquen l'objectiu final. I per últim, 3.- Xicotetes batalles i victòries fàcils que motiven a les persones involucrades.

La primera de totes en executar és l'acció diària, aquella que farà que la gent crega i estiga motivada amb el projecte i amb les idees per les quals s'ha creat. Més avant hem d'aconseguir objectius de mitjà termini, no només es viu de les xicotetes batalles/victòries ja que es pot arribar a un parany de satisfacció que no ens permeta avançar cap a objectius més grans, i a la fi a l'objectiu final desitjat. Els objectius mitjans són els que ens serviran poc a poc per a aconseguir l'objectiu final, que és allò que desitgem i que haurem estat treballant dia a dia, que amb decisives victòries haurem anat construint.

Un exemple gràfic d'aquesta idea seria la presa d'un castell medieval. El fi últim és fer-te amb el castell, però primer hauràs de destruir la muralla i aconseguir passar el riu que la volteja (xicotetes batalles). Això està molt be però no pots quedar-te ahí ja que quan tingues el forat per a passar dins et trobaràs amb les torres amb arquers. És per tant que hauràs de fabricar una catapulta per destrossar aquestes torres (objectiu mitjà) per finalment i una volta oberta l'esquerda a la muralla i desactivat les defenses prendre el castell, el teu objectiu final.

L'error del candidat lider

Aquest concepte -en continua expansió- és un problema. La societat, i els mateixos candidats que juguen a la política tradicional, creuen que el cap de llista és la persona més important, i que sobre ells recau el protagonisme i la importància de treure més o menys vots en uns comicis. I aquest error el veiem tant a les municipals, com a les estatals o autonòmiques.

La meua opinió és que esta persona per unes circumstàncies determinades pot ser el cap de llista d'una ideologia política, d'una manera de pensar determinada. I és utilitzat, i no al contrari, pel col·lectiu per a que faça una feina concreta, la de ser el representant en una institució.

Les decisions en una organització, des del meu punt de vista han de prendre's entre tots (en assemblea) i el candidat és el que representarà aquestes decisions en ple, comissions, juntes...

Amb estes línies s'entreveu, pues, que ni m'agraden les fotos de metro i mig, ni publicitats a pàgines web amb la foto del número u, com tampoc que unes propostes o postures sobre un tema concret les faça la mateixa persona en detriment del col·lectiu.