A la barbàrie, dos opcions, una intel·ligent

Amb tot el que està passant per davant de nosaltres en forma de telediaris, periòdics o notícies en general, i pensant que això no és res per a lo que ha de vindre, dos opcions com a solució/reacció agafen força dins del meu discurs. O be rebenta tot i es passa d'un context d'indignació a un context de violència, o be hem de començar a organitzar-nos econòmicament fora del sistema capitalista. I és que la situació va a posar-se difícil per moments.

En el cas que esclatara tot podriem arribar a estar com Grècia, amb multiples Vagues Generals consecutives i revoltes quasi setmanals on es veuen cremar cotxes i milers de policies antidisturbis. La qual cosa fa dubtar si realment serien més bones o més roïns aquestes circumstàncies degut a la poquíssima politització i ignorància de la gent, ja que este fet, i després d'una gran revolta sense una ideologia darrere, podria enfortir el capitalisme deixant-lo -encara més- com única solució possible, amb les terribles conseqüències que això comportaria.

Per altra banda, però, tindríem l'opció positiva de començar a organitzar-nos econòmicament fora del capitalisme amb les formules legals que ara mateix hi ha vigents. Això vol dir establir una xarxa de gent i de serveis a través de la cooperació. Es tractaria d'organitzar-se, per exemple, com les cooperatives integrals on els socis tan a nivell individual com a nivell de empreses cooperatives aporten la seua feina a canvi d'altres feines o serveis desfent-se així de gran part de la economia capitalista i de la ingerència de l'estat en determinades qüestions que afectaren de forma negativa.

Tornant al present, una cosa a hores d'ara està clara, el capitalisme torna a estar en crisi i els rics i poderosos estàven preparats. Estan desplegant els seus mecanismes ferotgement per a seguir-se enriquint a costa d'empobrir-nos, exclavitzar-nos i llevar-nos els drets que durant molts anys ens han costat d'aconseguir. Anem a deixar que ho facen?

I les Propostes

A la pregunta de quines propostes tens tu apart del "fora banquers i empresaris", li vaig proposar resumint algunes idees que em venien al cap:

Jo et propose una banca pública. Que hi haja un sector públic fort que no depenga de quatre ignorants, però que sobretot que alhora de repartir beneficie als treballadors i a la societat en compte de a peixos grossos amb accions i participacions ací i allà. Que no hi haja cap ERO a empreses amb beneficis (això pareix ridícul enunciar-ho però és que està passant). Augmentar exponencialment la cultura de la cooperació, fabriques, industria gestionada pels propis treballadors, etc. 

Canviar també el sistema de finançament dels pobles. Que els Ajuntaments recauden més ja que és l'entitat més propera als ciutadans. I amb això molta més participació als Ajuntaments implantant obligatòriament les Agendes Locals 21, els Consells de Joventut, de Cultura, Agraris i que siguen vinculants no consultius.

El Corredor Mediterrani

Per Corredor Mediterrani entenem que és la ruta ferroviària que va des d'Algesires fins a França, és una línia europea de mercaderies, que passa pels ports de València, Tarragona i Barcelona. Front això els espanyols han dissenyat un altre corredor cap a Europa anomenat central que passa per Extremadura, Castilla La Mancha, Madrid i Aragó, deixant sense tren d'alta velocitat als ports més importants de tot el mediterrani.

Perquè voldria l'Estat Espanyol que no passara pel País Valencià i Catalunya una infraestructura tant important? Econòmicament és més rentable el Corredor Mediterrani, inclús per temes tècnics d'enginyeria, però continuen insistint amb el Corredor Central, fins i tot Blanco, Ministre de Foment espanyol es va reunir amb el seu homòleg francés per donar-li d'alguna manera una miqueta d'espenta.

Per tant si no és per motius econòmics, ni tècnics, i Castilla la Mancha o Extremadura no són grans coneguts per les seues exportacions, perquè volen que passe esta infraestructura tan important per allà? Està ben clar. Si es fa el Corredor Mediterrani es dotaria al País Valencià i a Catalunya d'una eina d'exportació molt gran que no dependria de Madrid, i aniria directament a Europa, i això no ho poden permetre.

No es tracta de ser catalanistes, valencianistes o del món, es tracta de la supervivència econòmica de la nostra terra, dels nostres pobles. Si ens quedem sense Corredor Mediterrani, ens quedem sense una eina importantíssima per al nostre futur.

Com les formigues, a per les cigales

Després d'un treball col·lectiu immens les formigues hem aconseguit vertebrar i consolidar el campament. Tot i que tots els anys ens trobem amb les cigales (amb diferents noms) que ens furten, hem seguit guardant i a pas de formiga el treball dona resultats.

No han passat debades els anys de treball per a aconseguir fer un festival de música en valencià com ha sigut el Festaborigen de 2011. Són molts anys pas a pas i amb la col·laboració desinteressada de companys de lluita i grups musicals com el de Carles o Palau, el de Fran o Erik, el del company Eloi etc.

Això només ho hem fet unes poques formigues, imaginat si totes prenen consciència de formiga i anem a per les cigales, fer un festival de música es quedaria en res. 


Els fins d'un moviment


Com fa un ratet li comentava a Víctor, per a que un moviment funcione ha de tindre definits, al meu parer, els seus objectius dins d'una estratègia. Li deia que, és essencial plantejar-se tres fases/etapes: 1.- L'objectiu final que marcarà tota la política a desenvolupar i amb el qual giraran els altres punts. 2.- Objectius a mitjà termini que ajuntant-los aconseguisquen l'objectiu final. I per últim, 3.- Xicotetes batalles i victòries fàcils que motiven a les persones involucrades.

La primera de totes en executar és l'acció diària, aquella que farà que la gent crega i estiga motivada amb el projecte i amb les idees per les quals s'ha creat. Més avant hem d'aconseguir objectius de mitjà termini, no només es viu de les xicotetes batalles/victòries ja que es pot arribar a un parany de satisfacció que no ens permeta avançar cap a objectius més grans, i a la fi a l'objectiu final desitjat. Els objectius mitjans són els que ens serviran poc a poc per a aconseguir l'objectiu final, que és allò que desitgem i que haurem estat treballant dia a dia, que amb decisives victòries haurem anat construint.

Un exemple gràfic d'aquesta idea seria la presa d'un castell medieval. El fi últim és fer-te amb el castell, però primer hauràs de destruir la muralla i aconseguir passar el riu que la volteja (xicotetes batalles). Això està molt be però no pots quedar-te ahí ja que quan tingues el forat per a passar dins et trobaràs amb les torres amb arquers. És per tant que hauràs de fabricar una catapulta per destrossar aquestes torres (objectiu mitjà) per finalment i una volta oberta l'esquerda a la muralla i desactivat les defenses prendre el castell, el teu objectiu final.

Por a la participació

S'ha demostrat que la gent no passa de la política, sinó dels polítics. Amb el 15-M, les Acampades i Indignats ha canviat en la gent la forma de percebre este affair. El que vol pràcticament la totalitat de la societat és que els polítics baixen al carrer, que s'impliquen. Humanitat. Sobretot ara amb la crisi, i el drama de veure al teu veí sent desnonat.

L'actual casta política té la percepció de que ells guanyen les eleccions o fan els seus corresponents pactes de govern i ja està, ja poden fer el que els done la gana. I si no estàs d'acord d'ací quatre anys tens l'opció de votar a un partit de l'oposició.

Però açò va a canviar, arribarem al dia en que els ciutadans decidiran el que volen fer al poble: quin model de turisme, de desenvolupament, en que es gasten els diners públics, etc.

Eixe dia, però, no l'aconseguirem sense demanar-lo, i és per això que la gent, al nostre poble també, s'està organitzant a les places per reclamar-ho. A Benissa comença el Diumenge 10 de Juliol en una reunió a la Placeta de l'Església Vella, a les 19h, per decidir i començar el camí cap a una assemblea popular.

Arribarà el dia en que decidirem tots els dies i no cada quatre any, i este dia està en les nostres mans que arribe més tard o més prompte. I per això tenen por.

Violència són els mitjans de comunicació

Són dies ben agitats. Al nostre país i a la resta de l'Estat, però també arreu d'Europa la generació Ni-Ni, aquella generació que viurà pitjor que els seus pares, aquella generació sense futur ha botat. Una de les eines que ho ha possibilitat és Internet. Les Xarxes Socials han esdevingut una eina potent que ha unit tota la indignació dels joves sense futur.

Per fi després de la Manifestació del 15-M, i de les Acampades posteriors s'ha passat a un tercer grau que pensàvem no arribaria mai, i és a la indignació activa. S'ha començat a parar desnonaments de cases arreu de l'Estat. Primer a Barcelona, a Madrid i demà un altre a València. S'han intentat bloquejar les institucions, per corruptes, per anar en contra dels interessos del poble retallant en sanitat i educació, els pilars bàsics de la classe treballadora.

Els polítics durant aquestes setmanes han reaccionat violentament amb càrregues policials, desallotjaments de places, però els ciutadans que s'estan alçant han perdut la por, i ara la por la tenen els polítics que les imatges retraten pel carrer demanant auxili corrent davant de centenars de persones que els persegueixen, no per gust, sinó perquè els estan traint amb les retallades que estan executant, aquestes persones van a quedar-se sense una sanitat de qualitat, una educació digna per als seus fills i nets mentre donen privilegis als més rics desregulant l'impost de grans fortunes o l'impost de successions.

Però el més indignant de tot són els mitjans de comunicació subvencionats i al servei del capital, i dels polítics, que han passat d'una tolerància al nou moviment ciutadà a un comportament bel·ligerant radicalment en contra criminalitzant centenars de milers de persones.

Els mitjans de comunicació, manipuladors de l'opinió pública, són violència. Però s'ha acabat el seu monopoli, i els ciutadans ja no tenim por. S'han acabat els privilegis de la casta política, i el monopoli de la desinformació i la joventut aletargada. EL FUTUR ÉS NOSTRE.

L'error del candidat lider

Aquest concepte -en continua expansió- és un problema. La societat, i els mateixos candidats que juguen a la política tradicional, creuen que el cap de llista és la persona més important, i que sobre ells recau el protagonisme i la importància de treure més o menys vots en uns comicis. I aquest error el veiem tant a les municipals, com a les estatals o autonòmiques.

La meua opinió és que esta persona per unes circumstàncies determinades pot ser el cap de llista d'una ideologia política, d'una manera de pensar determinada. I és utilitzat, i no al contrari, pel col·lectiu per a que faça una feina concreta, la de ser el representant en una institució.

Les decisions en una organització, des del meu punt de vista han de prendre's entre tots (en assemblea) i el candidat és el que representarà aquestes decisions en ple, comissions, juntes...

Amb estes línies s'entreveu, pues, que ni m'agraden les fotos de metro i mig, ni publicitats a pàgines web amb la foto del número u, com tampoc que unes propostes o postures sobre un tema concret les faça la mateixa persona en detriment del col·lectiu.